El dret a l’autodeterminació està contemplat i recolzat pel dret internacional, però, realment es respecta? Ens centrem en el cas d’Irlanda, per establir similituds amb el poble català i extreure’n aprenentatges
Per primer cop en la història, Irlanda del Nord té una primera ministra del Sinn Féin i planteja un horitzó d’entre sis i deu anys per fer un referèndum sobre la unitat d’Irlanda. Què els ha portat fins aquí i quines estratègies seguirà el republicanisme irlandès per assolir la reunificació d’Irlanda?
Per parlar d’aquestes qüestions, la Fundació Irla i el CIEMEN han organitzat Irlanda i el camí cap a la reunificació, un acte celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans i que ha comptat amb la participació del president nacional del Sinn Féin, Declan Kearney, juntament amb Mar Aguilera, professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, i Gemma Calvet, jurista i analista política. Una ponència presentada pel president de la Fundació Irla, Raül Romeva, i tancada pel president del CIEMEN, David Minoves. Es pot recuperar al canal de Youtube de la Fundació Irla.
Un procés llarg, però irreversible
Raül Romeva ha advertit que el dret a l’autodeterminació està contemplat dins del dret internacional i pels tractats de la Unió Europea. Malgrat això, quan hi ha xoc de legitimitats en una democràcia liberal, cal “gestionar i resoldre el conflicte amb negociació“. “Els processos d’alliberament nacional són llargs, difícils i dolorosos, però també són irreversibles“, ha afegit.
En la seva ponència, Declan Kearney també ha apuntat que l’autodeterminació nacional és “un dret inherent de les nacions”, a banda de ser la base de la convivència entre pobles, i és “essencial per a l’autoorganització d’una societat” des d’una perspectiva democràtica. Tot i així, el president nacional de Sinn Féin ha assenyalat dos casos d’actualitat en què es vulnera aquest dret: “Tenim la invasió d’Ucraïna o el genocidi del poble de Gaza, dos exemples directes de la negació d’aquesta autodeterminació”.
Pel que fa al cas irlandès, Kearney ha explicat com els Acords de Divendres Sant del 1998 van ser dissenyats perquè “cap líder de Sinn Féin ocupés la posició de primer ministre d’Irlanda del Nord”. En canvi, Michelle O’Neill ha aconseguit ser cap del govern nord-irlandès, i “amb la seva arribada, poder exercir el dret d’autodeterminació a Irlanda està més a prop que mai”. “El nostre objectiu és celebrar un referèndum en els propers deu anys“, ha anunciat.
Una història compartida amb Catalunya
La jurista Gemma Calvet ha iniciat el diàleg amb Kearney fent honor a la història d’Irlanda del Nord, “una història molt antiga d’una resiliència i d’un profund dolor col·lectiu”. A més, ha remarcat que malgrat que “Catalunya i Irlanda del Nord tenen moltes diferències, el País Basc amb Irlanda del Nord, no tantes”, i tants anys de feina han servit perquè, per exemple, el Parlament de Catalunya celebrés una trobada per a la resolució del conflicte Basc “on els irlandesos van ser els protagonistes, i on a partir d’aquell moment, va haver un llegat d’aprenentatge mutu en la resolució de conflictes”.
D’altra banda, Mar Aguilera ha apuntat que a Irlanda del Nord “no només han canviat els resultats electorals, sinó que també han hagut canvis a la societat”, de manera que cal analitzar com les diferents demografies estan apostant per la reunificació d’Irlanda. Tot i així, recorda que és el Regne Unit qui ha de donar llum verda al referèndum i li pregunta pel paper que pot tenir el govern britànic.
Declan Kearney ha assenyalat que Catalunya i Irlanda tenen “una història compartida on no s’ha respectat la democràcia” i que per tant, la voluntat del poble ha sigut violentament silenciada. I malgrat que existeixi la Llei, això “no la fa intrínsecament bona, també pot haver-hi una mala llei”.
Per això, ha animat al govern espanyol a què no tingui por de la participació democràtica i de la negociació política, perquè “l’exercici d’aquest dret reforçarà la democràcia a Catalunya, però també a l’Estat espanyol”.
David Minoves ha conclòs l’acte amb un missatge d’esperança, col·locant el cas irlandès com a exemple a seguir: “Cent anys després, Irlanda segueix sent un exemple per al republicanisme català“. Principalment, per dos factors: ha estat capaç de sumar més persones al seu projecte, i repensar el projecte en clau social, sense deixar de reivindicar l’autodeterminació”.
