Objectiu 25: Habitatge social per a una Europa social

Elaborat per Ferran Elias, David Palomera i Marta Ribera

L’habitatge és un pilar essencial per poder desenvolupar qualsevol projecte de vida, tant individual com col·lectiu, ja sigui en família i/o en comunitat. No obstant això, les polítiques d’habitatge de les últimes dècades s’han caracteritzat per una inversió pública molt baixa, un percentatge de lloguers regulats molt reduït a la majoria d’estats de la UE i la creixent permissivitat amb els usos turístics i de temporada dels pisos, que en dificulta l’ús com a residències primàries. Dit d’una altra manera, bona part del desenvolupament i la gestió del parc d’habitatge dels estats europeus s’ha deixat en mans privades sense una regulació en favor d’habitatge assequible per a la ciutadania i amb un rol menor de l’habitatge públic, social i comunitari.

La crisi financera de 2008, produïda per la manca de capacitat de les persones per poder accedir a un habitatge sense endeutar-se, va tenir com a principal conseqüència una onada massiva de desnonaments, sobretot en els estats més dependents del règim de propietat privada, com l’Estat espanyol. Des de llavors, en general, la construcció d’habitatge no s’ha recuperat i, malgrat una baixada de preus de compra durant el període de recuperació de la crisi, a partir del 2014, durant la segona dècada del segle XXI els preus de compra i lloguer no han deixat de pujar, especialment a les grans ciutats. Com a conseqüència d’això, en una majoria d’estats la compra d’habitatge ha deixat de ser una possibilitat per a persones amb rendes mitjanes o baixes, mentre que el mercat de lloguer suposa un empobriment social i econòmic, amb un mercat cada vegada més concentrat i amb una major capacitat d’extracció de rendes.

Davant de la situació actual, i tenint també en compte les característiques de l’habitatge com a bé essencial, en aquest estudi defensem el que hem anomenat «Objectiu 25». L’Objectiu 25 marca com a fita que el 25% de les llars europees visquin en habitatges de propietat i/o gestió pública, comunitària o publicocomunitària. Entenem la gestió publicocomunitària com una forma d’autogestió de l’habitatge amb una finalitat social i de suport mutu, a preus assequibles, i amb un suport de les administracions públiques, que han de vetllar per garantir les condicions de reproducció d’aquest model, tant a partir de sòl disponible com de finançament, així com per a preservar una perspectiva de caire universal en l’accés a l’habitatge.