Laia Benaiges, alumna de l’Institut Joan Puig i Ferreter de la Selva del Camp, és la guanyadora del Premi Irla de Recerca Històrica al Batxillerat d’aquest 2021 pel seu treball «Els meus besavis a la guerra civil espanyola (1936-1939)». Conversem amb ella sobre la història dels seus besavis a la Guerra Civil, exemple d’històries familiars silenciades pel règim franquista.

Per què has dedicat aquest treball a explicar la vivència familiar durant la Guerra Civil?
És un tema que no se n’havia parlat a casa i, per tant, desconeixia quina era la història dels meus besavis en el transcurs de la guerra. Però fa uns anys, el meu pare va començar a revisar la història del seu avi a la Guerra Civil i em va despertar l’interès. I amb el treball de recerca de batxillerat vaig veure l’oportunitat de poder fer una recerca a fons i conèixer aquesta història familiar.

Per què creus que s’havia portat en silenci?
La família de cada un dels meus avis eren de bàndols diferents, per tant, era un tema difícil de parlar. A més, durant els primers anys del règim franquista la vida al poble també va ser molt dura i les famílies van preferir oblidar-ho amb el pas del temps.

Comencem per conèixer una d’aquestes històries. La primera que ens presentes és la del teu besavi Josep Ferré Piñol, mort al front. Quina és la seva història?
És un dels meus besavis per part de mare, originari de Vilassar de Mar. Va ser enviat al front del Segre el 1938, però va estar-hi poc temps perquè de seguida va caure ferit en combat i morí al cap de pocs dies. Se li notificà a la família la seva mort, però no sabien on estava. No va ser fins fa pocs anys que vam saber que es trobava en un fossa comuna de Cervera.

Com ho descobreixen?
El germà del meu avi, el Tom, que ara ja és mort, va trobar a internet una recerca dels historiadors Jordi Oliva i Josep Benet sobre els morts a la comarca de la Segarra. Va ser aquí on vam descobrir  que Josep Ferré havia mort a l’hospital de Cervera i que les seves restes descansaven a la fossa comuna del cementiri de la mateixa localitat.

La segona història és sobre Josep Griñó Ripoll, que també va ser enviat al front. En el seu cas, sí que retornà a casa, però abans va ser presoner…
Nascut a Rasquera, Josep Griñó Ripoll era un dels meus besavis per part de pare. Va ser enviat al front de Terol l’agost de 1937. Però el juny de 1938 el van capturar i empresonar al camp de concentració de San Marcos y Santa Ana de Lleó, fins que el juliol del mateix any, els nacionals el van alliberar i el van destinar a les F.E.T. de Lleó i posteriorment a les F.E.T. de Navarra. A partir de diversos documents, hem pogut reconstruir parts del seu trajecte i creiem que va estar a la Batalla de l’Ebre, al costat dels nacionals. Durant aquest període va caure ferit tot i que va sobreviure, i el maig de 1939 tornà al seu poble.

Una experiència que el va marcar al llarg dels anys?
Sí! De fet, al tornar de la guerra, no va voler relatar gairebé res del que havia viscut. La família explica que per a ell el fet d’haver estat capturat i haver viscut amb la por constant de què podia ser afusellat en qualsevol moment, va ser molt traumàtic i, fins i tot, tenia malsons recurrents a les nits.

I la darrera història és la de Francesc Benaiges Bladé, capturat i afusellat l’any 1939. Com va succeir?
Francesc Benaiges Bladé era l’altre besavi per part de pare, també originari de Rasquera. En el seu cas no va ser cridat per combatre al front perquè ja tenia 31 anys. Però s’hi va veure involucrat perquè durant els primers anys de guerra participà en el Comitè Revolucionari de Rasquera, motiu pel qual acabà sent capturat i afusellat pels franquistes.

Durant la recerca, vas poder consultar l’expedient del Consell de Guerra al qual van sotmetre Francesc Benaiges Bladé, juntament amb una vintena de persones més. Què vas poder descobrir?
A través de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial de Barcelona, vaig tenir accés a l’expedient complet, on se l’acusava de rebel·lió militar per haver participat al Comitè revolucionari, autor de diversos assassinats, alhora que, segons afirmaven, també militava en partits d’esquerres i era membre de la CNT −una dada que no hem pogut comprovar. També es pot veure les declaracions de l’alcalde i de testimonis pactats que van testificar contra ell i com no va poder tenir accés a cap defensa legítima.

Gran part de la recerca està realitzada a partir de cartes i arxius dels teus besavis, però és especialment rellevant en aquest darrer cas. Per què?
Són cartes molt personals, on el meu besavi Francesc Benaiges Bladé relatà les últimes hores de vida i que va escriure mentre estaven afusellant els seus companys, a l’espera de ser el següent. Es va preocupar que tothom tingués notícies seves, deixant constància de què ell no havia assassinat a ningú i que tan sols havia lluitat per la llibertat i la República.

A banda de la història d’aquests tres homes, també poses en valor la tasca de les seves dones…
Crec que sempre es parla de la Guerra Civil i dels soldats que van anar al front, sense tenir en compte la història de dones que es van quedar a la rereguarda, ocupant els llocs de feina dels homes i tirant endavant les famílies soles, especialment en un moment de pobresa i misèria. En alguns casos, també marcats per la política en temps de postguerra. Això sovint es deixa de costat i crec que és important posar en valor la tasca que van fer aquestes dones.

Com comentes a les conclusions, hi ha parts de la recerca que no has pogut completar. T’agradaria continuar-la en un futur?
M’ha agradat molt fer aquest treball ja que m’ha servit per veure que m’agrada la recerca històrica i en un futur, potser m’hi dediqui. Com que m’han quedat parts de la recerca en blanc, sí que m’agradaria continuar-la, tenint més temps per investigar i comptant amb més formació acadèmica. No vull que aquest treball es quedi aquí, el vull continuar per acabar de tancar totes les ferides i saber la veritat.