Des de fa uns vuit anys veig més «cinema familiar» que… com n’hauríem de dir? Que «de l’altre»? Abans buscava excuses per anar a veure cinema familiar, perquè sempre m’ha agradat: primer acompanyava el meu germà, després m’afegia a alguna sortida amb les meves nebodes… Però amb l’aparició a escena de la meva filla Bruna va passar una cosa —bé, en van passar milions, ja que el meu món es va girar com un mitjó amb l’aparició d’aquella adorable boleta, però pel tema que ens ocupa en va passar una: van disminuir dràsticament les estones que podia dedicar-me al noble art de veure cinema al cinema. La bona notícia era que de cop ja —posseïa— directament una excusa per continuar anant a veure pel·lícules familiars! I tan aviat com vaig poder em vaig endur aquella boleta al cinema.