fbpx

Salvador Seguí, el compromís obrer català

El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, conegut amb el sobrenom de “El Noi del Sucre”, era assassinat per pistolers a sou de la patronal. Quan es compleixen 100 anys del seu assassinat, recordem la trajectòria d’un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista a Catalunya a principis del segle XX.

1887: Tot i que les primeres recerques sobre els orígens de Salvador Seguí el situen a Tornabous  l’any 1886, d’acord amb la partida de naixement, va néixer el 23 de setembre de 1887 a Lleida. Un any més tard, la família es traslladà a Barcelona i s’instal·là al barri del Raval, en l’anomenat Districte V o més popularment el Barri Xino. Aquest fou l’espai on Salvador Seguí va créixer i on trobà la mort.

1900: Les referències sobre la seva infància el presenten com un noi poc donat a l’estudi, que de jovenet començà a treballar en diferents oficis fins a adoptar el de pintor de parets. Al temps, començà a freqüentar cercles obreristes assistint a mítings i espais de trobada d’obrers, especialment a les tertúlies del cafès del Paral·lel com el Café Español i a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic, on aviat passaria a ser conegut amb el sobrenom de El Noi del Sucre.

1918: D’idees anarquistes, Seguí va començar a participar en les lluites obreres quan era un adolescent i milità a les files de la CNT des del moment de la seva fundació al 1910. El seu lideratge agafà pes durant el període d’agitació revolucionària de 1916-1917 que afectà bona part d’Europa, i també a l’Estat espanyol. En aquella conjuntura, Seguí, ferm defensor de la unitat obrera i d’una CNT més organitzada, va tenir un paper destacat en el Congrés de Sants, celebrat entre juny i juliol 1918, on es va decidir impulsar els Sindicats Únics o d’Indústria en substitució dels d’ofici i on també es va escollir Salvador Seguí com a secretari general de la CNT catalana.

“Els proletaris de tot el món, tot i que els hi falti cultura, tenen una capacitat intel·lectual superior als seus explotadors”

Durant aquests anys, la CNT va esdevenir ràpidament el sindicat majoritari entre el proletariat d’arreu dels Països Catalans. Com a secretari general de la CNT a Catalunya, es va esforçar per fixar posicions d’ordre pràctic posposant els inevitables i reiteratius debats de caràcter ideològic i teòric, tant comuns a l’anarquisme i a l’obrerisme en general. Per a Seguí, es tractava d’articular un moviment llibertari massiu i potent, per això, calia instar tots els treballadors a sindicar-se i basar la reestructuració de la CNT en les agrupacions locals i comarcals.

1919: La CNT catalana va portar a terme una intensa campanya de propaganda per tot l’Estat que acabaria abruptament quan el Govern, presidit pel Comte de Romanones, va suspendre les garanties constitucionals el gener 1919 arran de la campanya pro-estatut que s’havia iniciat a Catalunya. En aquelles circumstàncies, tots els participants a la gira de propaganda anarquista van ser empresonats, entre ells Seguí. El mes de març va ser tàcticament alliberat, junt amb la resta de detinguts, en ple conflicte de la vaga de La Canadenca, a temps per participar en l’assemblea obrera que havia de ratificar el principi d’acord que havia de posava fi a la vaga. Allí, en la multitudinària reunió celebrada a la plaça de toros de Les Arenes, Seguí, determinat a aconsellar una treva de pacificació enmig d’una tempesta d’odis i passions, va fer la seva intervenció pública més cèlebre i compromesa. Posant als assistents en la disjuntiva de tornar a la feina o anar de manera immediata cap a la revolució, va aconseguir que s’acceptés l’acord amb les reivindicacions obreres: jornada laboral de vuit hores, increments salarials, readmissió dels vaguistes o reconeixement dels sindicats.

Nosaltres els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por

La resolució del conflicte de La Canadenca fou un triomf dels Sindicats Únics i de l’obrerisme, però un triomf breu. Els incompliments de l’acord per part de govern espanyol respecte a l’alliberament dels vaguistes empresonats, va servir d’excusa per exigir la continuïtat de la política de confrontació animada pels grups anarquistes més radicals i dels delegats sindicals contraris a les solucions concordades per Salvador Seguí amb el govern estatal. La Patronal barcelonina, contraria a tot possible acord, declarà el lock-out general -tancament temporal de les empreses- que portà milers de treballadors a l’atur. Era l’inici d’una altra guerra que tenia caràcter de mútua represàlia entre autoritats, patrons i sindicalistes, amb especial incidència als carrers de Barcelona.

1920: El capità general Joaquim Milans del Bosch i el governador militar, el general Martínez Anido, van ordenar unes represàlies molt dures. El 20 de novembre de 1920, Salvador Seguí i Lluís Companys -amics des dels setze anys, quan estudien al Liceu Políglota de Barcelona- van ser detinguts i empresonats al Castell de la Mola (Maó). A l’assabentar-se de la notícia, Francesc Layret, advocat laboralista i amic de Seguí i Companys, va voler anar a veure els detinguts i provar d’intercedir per ells. Però, quan Layret sortí del seu despatx per dirigir-se al cotxe, on l’esperava Mercè Micó, la dona de Companys, dos pistolers a sou de la patronal el van assassinar el 30 de novembre de 1920.

“La nostra arma no és el punyal ni el revòlver, sinó la vaga

1922: Salvador Seguí va exercir un lideratge actiu en el període més dur i conflictiu de la CNT, enfrontant-se a les pressions dels grups anarquistes més radicals i a les ingerències d’elements comunistes. En l’àmbit sindical, advocava per la unió dels treballadors i en un terreny més polític, va defensar la necessitat, pel bé dels sindicats, de la concreció d’un republicanisme catalanista d’esquerres que pogués plantar cara al catalanisme regionalista i conservador de la Lliga. El juny de 1922, quan es va celebrar de forma clandestina la darrera Conferència Nacional de la CNT a Saragossa, Seguí va aconseguir un altre triomf evitant que el sindicat es declarés antipolític, però sí apolític. En aquest ple també es va decidir d’esborrar l’adhesió provisional feta a la III Internacional, de la qual Seguí era contrari, i es va nomenar El Noi del Sucre com a secretari general de l’organització.

1923: Precisament, el seu lideratge combatiu, però també conciliador, el va convertir en un blanc de la Patronal. El 10 de març de 1923 va ser assassinat d’un tret al cap, juntament amb el seu company Francesc Comes, que va quedar mal ferit i moriria al cap d’uns dies. La mort de Seguí va impactar tothom, com ho havia fet la de Francesc Layret uns anys abans. Totes dues van deixar una profunda empremta en la societat catalana. Anys més tard, quan durant la República se’ls hi van retre diversos homenatges, l’antic company i aleshores ja President de la Generalitat, Lluís Companys, no s’estava de repetir que els vertaders culpables d’ambdós assassinats no van ser els executors dels atemptats, sinó tots aquells poders fàctics i econòmics que havien creat el clima favorable als carrers de Barcelona pels brutals assassinats.

Text escrit a partir de l’article de la historiadora Teresa Abelló, que es publicarà properament en el número 45 de la revista Eines.

Comparteix aquesta noticia