fbpx

La repressió contra els alcaldes republicans

[Mapa interactiu] Recordem la repressió exercida contra la societat catalana durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme, amb especial atenció sobre els alcaldes republicans

La implantació del règim franquista a Catalunya s’acompanyà d’una violència repressora que embolcallà tota la vida política, social i cultural del Principat al llarg de quatre dècades. Entre el col·lectiu que més patí aquella repressió cal destacar tot el que durant els anys de la República estigué vinculat a la política.

Molts alcaldes i regidors de diferents opcions polítiques vinculades al catalanisme, al republicanisme i a les esquerres foren detinguts, jutjats, empresonats, condemnats a diferents penes i, en el pitjor dels casos, afusellats.

Una repressió que fou especialment cruenta amb els alcaldes i regidors d’ERC, el partit hegemònic de la Catalunya republicana que va saber recollir les aspiracions majoritàries de la població catalana.

Nota sobre el mapa: Passant el cursor sobre cada punt, es desplega el perfil de cada alcalde afusellat (nom, alcaldia, naixement i mort). També hi ha l’opció de clicar sobre les dobles fletxes situades a la part inferior dreta del mapa per fer la imatge més gran. 

De les gairebé 3.500 persones afusellades a Catalunya en la immediata postguerra, ERC és la força política més perseguida en les comarques rurals. En les poblacions més industrialitzades o amb forta presència del sector dels serveis, després de la CNT-FAI, ERC continua sent la més castigada, i a vegades, fins i tot, per davant de la CNT-FAI.

Si a aquestes xifres d’afusellats hi afegim les víctimes de camps de concentració, presons, batallons de treballadors, depuracions i les formes més variades d’una totalitària voluntat repressiva que abastava tots els àmbits de la vida social, ERC sempre destaca com la força politico-social més castigada.

Josep M. Solé i Sabaté: “El franquisme sempre fou conscient que si no actuava d’aquesta manera tan expeditiva, mai no es podria afermar en el poder”

 

Una repressió calculada
L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, autor de l’obra«El franquisme contra Esquerra», descriu el franquisme com un règim totalitari que adoptà unes mesures repressives “d’exemplaritat i de càstig, de totalitat i de massivitat, i de continuïtat en el temps“, prolongant-se fins el 1953, quan es produïren les darreres execucions que es poden considerar derivades de la Guerra Civil.

Per por a represàlies, milers de persones van fugir a l’exili entre el març de 1938 –quan entren les primeres tropes franquistes a territori català– i el 10 febrer de 1939, moment en què els franquistes ja han arribat als Pirineus, i passen a tenir el control de la frontera.

En canvi, per què aquests alcaldes d’ERC de Catalunya, i tantes altres persones que finalment serien afusellades, no van prendre el camí de l’exili?

 

La repressió també esdevingué per al franquisme una necessitat política per mantenir i consolidar el projecte dictatorial que volia imposar.

Segons Solé i Sabaté, “el franquisme sempre fou conscient que si no actuava, des del primer moment, d’aquesta manera tan expeditiva mai no es podria afermar en el poder”. En aquest sentit, en cap moment el nou règim va voler integrar els vençuts per cercar una conciliació; per contra, només va voler acabar amb ells o sotmetre’ls per tal de poder-se consolidar en el poder.

Per això, l’historiador apunta que “des del primer moment, el franquisme dissenyà tot un entramat jurídic per tal de donar una aparença legal a la repressió a gran escala que va dur a terme”. Un marc “suposadament legal” que es dictà el mateix 1 de novembre de 1936 quan Franco ja havia aconseguit encapçalar l’actuació dels sollevats.

S’establí aleshores que en les poblacions ocupades s’implantessin consells de guerra permanents, que jutgessin amb un procediment sumaríssim encara més abreujat, que es va conèixer amb el nom de sumaríssim d’urgència i que com critica Solé i Sabaté, no comptava amb cap garantia jurídica.

 

 

De fet, com apunta Solé i Sabaté, foren pocs els condemnats a mort de qui realment es va demostrar amb proves irrefutables que tenien les mans tacades de sang. Per aquest motiu, la jurisdicció franquista d’aquells primers anys “serví com a instrument repressiu per a tota aquella gent que reclamava venjança pels fets esdevinguts a la rereguarda catalana durant la Guerra i per portar a terme revenges personals”.

 

Violència a la rereguarda
A banda de la repressió franquista, durant els primers anys de guerra també es va produir un altre tipus de violència, en aquest cas, per part de grups revolucionaris.

A diferencia de la primera, l’historiador Josep M. Solé i Sabaté explica que aquests enfrontaments armats en la rereguarda republicana no estaven planejats, sinó que es van produir “amb nocturnitat i traïdoria“.

Tota la recerca sobre el procés revolucionari reconeix que qui s’imposà de forma majoritària fou la CNT-FAI; tanmateix aquesta afirmació ha estat, segons Solé i Sabaté, poc matisada. I és que cal tenir en compte que a l’allau de noves transformacions generals que van produir-se vers un canvi radical de totes les estructures i relacions socials hi va haver sempre en la composició dels comitès apareguts arreu de tot el país, fossin del partit o organització que fossin, una radicalització de les seves postures ideològiques.

 

Aquesta repressió arribà a Catalunya a unes xifres elevadíssimes, deixant al voltant de 8.400 morts, de les quals gran part corresponen a religiosos, grans propietaris o burgesos. I entre ells, també es troben alcaldes republicans com Bartomeu Fabrés, de Gavà, o Gastó Comère, de la Garriga.

Comparteix aquesta noticia