L’enginyer de camins, especialitzat en el trànsit urbà, defensa l’acció col·lectiva entre ciutadans i administracions per impulsar ciutats més sostenibles, que situïn el vianant al centre de la mobilitat
A Barcelona, un 55% de la mobilitat interior es realitza a peu, en bicicleta o VMP (patinet, segways o altres ginys) i vora el 30% en transport públic, mentre que tan sols un 15% es realitza en vehicle privat. En canvi, més de la meitat de l’espai públic de la ciutat de Barcelona, un 60%, l’ocupen cotxes i motos.
Per conèixer noves maneres de desplaçar-se més sostenibles i saludables i menys invasives per a l’espai públic comú, conversem amb l’enginyer de camins Ole Thorson. És president de l’Associació per a la Prevenció dels Accidents de Trànsit i ha estat guardonat amb el Memorial Lluís Companys 2019 per la seva trajectòria professional pionera en situar la mobilitat activa com a centre dels debats per a unes ciutats sostenibles i inclusives, així com també pel seu compromís social amb els drets dels vianants i la prevenció dels accidents de trànsit.
Aquests darrers mesos, els índexs d’alta contaminació atmosfèrica a les grans ciutats indiquen la necessitat d’impulsar mesures cada cop més sostenibles. La mobilitat sostenible n’és una. De què es tracta?
És una manera de moure’s amb o sense aparell mecànic que no contamini, no faci soroll i respecti la vida de la resta.
Per tant, parlem de reduir l’ús del vehicle privat?
No pot ser que un mitjà de transport insostenible com és el cotxe privat ocupi tres quartes parts de l’espai lliure viari. Si ens fixem en les ciutats catalans, més de la meitat dels desplaçaments interns es fan a peu. Això vol dir que hem de buscar una forma de mobilitat sostenible que també sigui democràtica, i en aquest moment no ho és.
“El disseny i les regles de joc estan pensades pel el vehicle privat i això ha de canviar”
Els vianants han de ser la prioritat doncs. Però al llarg del segle XX, moltes de les ciutats de països desenvolupats han estat dissenyades per al cotxe…
Fins ara, el disseny i les regles de joc s’han pensat des del parabrises i no des de la mirada dels vianants. Si volem una prioritat més democràtica per als ciutadans, cal un canvi tant en les formes de dissenyar les ciutats com també en la normativa que té a veure amb la mobilitat, com el codi de circulació.
Des de Catalunya s’ha començat a caminar cap aquest sentit?
Sí, de fet, en el 1998 l’Ajuntament de Barcelona, junt a una trentena d’entitats cíviques, va formalitzar i subscriure’s al Pacte per la Mobilitat, on es plantejava per primer cop la necessitat d’equilibrar l’ús del cotxe amb anar a peu o en transport públic.
En el 2003, es va fer un pas més amb l’aprovació de la Llei de Mobilitat al Parlament de Catalunya, per unanimitat. Una llei pionera a l’Estat, que comença a donar prioritat als mitjans de transport que contaminin menys. I això està molt clar que vol dir: caminar, anar en bicicleta o transport públic passen a tenir prioritat, per sobre del cotxe privat. Tot al contrari de les lleis estatals, que continuen parlen de cotxes i cotxes…
Les ciutats europees ja estan apostant per la mobilitat sostenible?
Hi ha diverses ciutats europees que ja estan funcionant de forma sostenible. Per exemple els nòrdics o ciutats importants del centre d’Europa, com Berlin.
“La Llei de Mobilitat de Catalunya ha estat un pas molt important perquè situa la mobilitat al centre”
I pel que fa el sud d’Europa?
El respecte a la vida ha de ser la primera prioritat en una societat avançada, però les tradicions en el sud d’Europa porten a què no es vagi tant cap aquesta direcció. Tot i que ja es comencen a fer els primeres plantejaments, encara avui no se situa a primera línia del debat polític ni tampoc social.
De fet, per falta d’acord, l’Estat tampoc ha estat capaç d’impulsar una Llei de mobilitat a nivell estatal…
En el cas de l’Estat espanyol, porten més de 15 anys intentant posar sobre la taula un nou reglament de circulació i seguretat viària que potenciï una mobilitat més sostenible i segura per al vianant, però no hi ha manera que passi pel sistema polític. Entremig hem tingut la crisi econòmica, on es va reforçar la idea de què si no posem creixement econòmic al centre de totes les polítiques no anem bé. I creixement econòmic té a veure en la venta de cotxes privats. Per tant, hi hagut un mal entès: s’ha situat l’interès econòmic per sobre de tot, també per sobre de la vida de la gent.
Quines mesures es podrien impulsar per tirar endavant aquest canvi i caminar cap a ciutats més sostenibles?
Podem pensar, per exemple, en Berlin, on fa molts anys que tenen implantat la zona 30 en casi tots els carrers ja que és una bona mesura perquè ciclistes i conductors de cotxes puguin circular en el mateix espai i per tant, que no sigui necessari que els ciclistes utilitzin el poc espai que li queda al vianant. També és una bona mesura la creació de superilles, com s’ha posat en marxa des de fa alguns anys a Barcelona amb la superilla del Poblenou, perquè permeten la recuperació de l’espai públic per al vianant, la creació de més zones verdes i la restricció del cotxe en certs carrers.
D’altra banda, és important reajustar la xarxa de semàfors a favor del vianant i facilitar la circulació dels autobusos per tal d’incrementar la seva velocitat, beneficiant al passatger per sobre del conductor de vehicle privat. D’aquesta manera, aquells conductors més reticents a utilitzar el transport públic també se n’adonarien dels avantatges que se’n pot treure, com estalviar-se temps i diners.
En el cas dels desplaçaments entre Barcelona ciutat i la primera corona metropolitana, pràcticament la meitat, el 46,8%, es fan en vehicle privat. Com es pot contrarestar la situació?
És d’un problema que arrastrem des de fa temps, quan s’empenyia a les empreses a ubicarse-se a les fores de la grans ciutats, als polígons industrials, però al mateix temps no se solucionava el transport públic per accedir a aquests espais. Això és un error de planificació que no s’ha aconseguit encara solucionar i que es triga molt a corregir. Sí que és veritat que en la darrera dècada s’ha intentat crear noves vies de tren o línies d’autobús, però la crisi econòmica ho ha alentit.
“S’ha situat l’interès econòmic per sobre de tot, també per sobre de la vida de la gent”
En un futur pròxim, Barcelona comptarà amb un model de ciutat sostenible?
Ja està apostant per la sostenibilitat. De fet, al llarg dels anys els diferents alcaldes barcelonins sempre han tingut clar, a nivell personal, que calia un canvi a la ciutat per donar al vianant la màxima prioritat. Però, caldria que els polítics parlessin més alt i més clar d’un problema que cada cop afecta més directament a la vida i al benestar des ciutadans.
Caldria sumar més conscienciació ciutadana doncs….
Evidentment. Des de les associacions cíviques hem de seguir pressionant perquè no s’oblidi la qüestió i es creïn noves línies de responsabilitat per fer front a la contaminació i assegurar la sostenibilitat de la vida ciutadana. Si observem la societat catalana, ens adonem que cada dia hi ha més gent que s’implica, per tant, anem pel bon camí.