Conversem amb l’antropòloga Neus Roig sobre el tràfic de nadons produït a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996, un negoci protegit pel poder i que implica metges, llevadores, monges i professionals de l’administració.

El franquisme encara avui segueix deixant una gran ombra sobre la memòria. Un dels episodis més foscos: la trama de nens robats que es va produir sota el règim de Franco, nascut com un instrument més de repressió ideològica i que va derivar en un terrible negoci que es va estendre més enllà dels primers anys de democràcia. Es calcula que entre el 1938 i 1996 es van sostraure més de 300.000 nadons a tot l’Estat espanyol. Els responsables? En aquell moment, l’Església i l’Estat, qui ho van encapçalar, avui govern i la justícia, qui ho segueixen silenciant.

Neus Roig és qui ha encapçalat la investigació més completa sobre la qüestió. Doctora en Ciències Humanes i Socials i presidenta de l’Observatori de les Desaparicions Forçades de Menors de la Universitat Rovira i Virgili, és autora de «No llores que vas a ser feliz. El tráfico de bebés en España: de la represión al negocio 1938-1996», un assaig que parteix de la seva tesi doctoral sobre els més de 300.000 menors a l’Estat espanyol víctimes d’aquesta trama. La seva participació ha estat cabdal també perquè la cambra catalana aprovés el desembre de 2020 la Llei de desaparició forçada de menors a Catalunya, anant un pas més per endavant de l’Estat espanyol en memòria històrica.

Comencem parlant de com es va produir el robatori de nens a l’Estat espanyol, una pràctica que com apuntes a la investigació, s’inicia amb el règim franquista i va més enllà dels primers anys de democràcia…
De fet, s’origina cap a principis de la Guerra Civil amb les primeres dones republicanes empresonades, moltes d’elles acompanyades de nadons o embarassades. El 1940 ens trobem que s’estan inscrivint criatures coma recent nascudes, “hijos de una familia de bien”, però que realment havien nascut en una presó. Quan acaba la gran onada repressiva de la postguerra, aquesta pràctica s’usa com una eina de control cap a les dones que no complissin els preceptes marcats per l’Església catòlica, retirant-los les criatures com a càstig i entregant-los a famílies afins al règim. A partir dels anys 1960, comença el procés de negoci, quan les monges veuen que un nadó té un preu. Els acords econòmics es disfressen en format de donatius.

Quan es posa fi a aquesta situació?
Amb l’entrada de la democràcia es continua endavant aquesta praxi, no s’atura aquí. No serà fins el 1987 quan es crea la primera llei que fixa la intervenció de l’Estat en el procés d’adopció, el 1990 es comença a secularitzar els hospitals i el 1995 es canvia el Codi Penal, que estableix que el fingiment de part prescriu als tres anys i la falsedat documental als deu. Per tant, hi ha com una mena de preparació –no sé si voluntària o no del codi penal– en tant que l’any 1996 hi ha una nova llei d’adopció que estableix que tot adoptat té dret a saber que ho és. El 1999, per una sentència del Tribunal Suprem, es declara que ja no es pot continuar amb el part anònim. I és el 2011 quan es canvia la Llei de Registre Civil i es fixa que tota dona que pareix a Espanya té dret a veure la criatura si neix morta, i el sol fet de què hagi respirat un cop al néixer, la mare ja té dret a donar-li nom i registrar-lo en el llibre de família.

És possible conèixer el nombre de casos exacte?
El jutge Baltazar Garzón en va determinar 30.000 entre 1938 i 1950. Enrique Vila, advocat que ha portat diferents casos davant la justícia i que també n’és víctima, va calcular que hi podien haver 300.000 en total des de 1938 fins el 1996, quan es canvia la Llei d’adopció. Exactament no hi ha números, són aproximacions, però sí que és evident que hi havia un mercat negre de nadons, tot el sistema era un entramat, en definitiva, una màfia.

I quants d’ells han arribat als jutjats?
Denúncies en total deuen ser unes 3.500 en tota Espanya, això no vol dir que no hi hagi més casos. Ens trobem que moltes persones ja t’admeten que no denunciaran pels costos i pel temps que els hi suposa perquè saben que el seu cas s’acabaria arxivant. Per exemple, a través de Maternitat de Barcelona s’han descobert 3.000 identitats, i de denúncies en tenim 400 a Catalunya. Per tant, moltes persones busquen, però no denuncien.

“Hi poden haver 300.000 casos des de 1938 fins el 1996”

Amb quina traves judicials i burocràtiques es troben precisament aquestes víctimes?
Per exemple, a l’hora d’exhumar els cossos, ens hem trobat que no hi ha el cos i el jutge afirmant que si no hi és, és perquè s’haurà desintegrat; trobar un braç humà dins d’una tomba en el lloc on hi hauria d’haver un fetus i el jutge determinar que si no hi és en aquesta caixa, hi serà en un altra, sense investigar-ne més; trobar el cadàver d’un nadó enterrat que no correspon amb l’ADN dels pares i afirmar que s’hauran equivocat de caixa; davant la sospita d’una desaparició, declarar el metge que el nadó en qüestió va morir i el jutge donar-ho per bo, sense cap prova més… Això són sentències, sense investigacions per parts de jutges, ni de fiscals…

De fet, aquestes traves també s’han fet extensibles en el procés d’investigar….
Un dels problemes que tenim encara avui és la llei de protecció de dades i la d’arxius, lleis molts restringides. Per accedir a un arxiu, aquest ha de tenir més de 50 anys, per tant, totes les mares que van parir fa menys de 50 anys o fills que van néixer fa menys de 50 anys no tenen accés a aquests arxius. A Catalunya, amb la nova llei de desaparicions forçades, s’intenta fer el salt per accedir-hi, però tot i així el marc legal català no té força suficient per poder canviar un codi penal ni una llei de protecció de dades. En aquest sentit, la llei nacional sobre tràfic de nadons només hauria de tenir tres articles: canvi del codi penal, canvi de la llei de protecció de dades i l’obligació de què l’Església entregui tota la documentació que encara conserva sobre les desaparicions de nadons. Cap família ha demanat diners compensatoris, l’únic que s’està intentant és retrobar, no es demana res més.

A l’Església catòlica tampoc li ha interessat destapar-ho, no?
Quan arribes a l’ordre religiosa perquè ajudi, no ho fa. Ha passat de tot: s’han cremat documents, o s’han esporgat, o s’han perdut… I si hi ha antics centres que estan ajudant és perquè ja no estan a mans de les ordres eclesiàstiques, com és el cas de Maternitat de Barcelona.

“El tràfic de nadons a Espanya l’anem tapant, esperant que les víctimes es cansin o es morin”

L’Estat espanyol ha rebut diversos tocs d’atenció a nivell internacional per no investigar-hi al respecte…
Sí, sobretot de l’ONU. Però Espanya considera que està complint amb els tractats internacionals i nega que hagi hagut nadons desapareguts, sinó que són mares que no assumeixen que se’ls va morir el seu nadó, o de fills desagraïts que no entenen l’esforç dels seus pares adoptius. I afirmen que en el cas que es presenti una denúncia, ja s’inicia el procediment judicial adient o s’autoritza que es puguin obrir tombes i procedir a identificar l’ADN –sense considerar fer investigació posterior quan no es troben els cossos o cossos que no corresponen per ADN. Per tant, el tràfic de nadons a Espanya l’anem tapant i esperant que les víctimes es cansin o es morin. En aquest sentit, és molt frustrant.

Aquesta és una pràctica que malauradament també s’ha repetit a Irlanda, Bèlgica, Alemanya o en països d’Amèrica Llatina. Què tenen en comú aquests països?
Allà on hi hagut un capellà o una monja “ávido de dinero”, hi ha hagut tràfic de nadons perquè ha estat l’Església catòlica qui ho ha permès i ho ha potenciat. Per tant, sí, es pot dir que allà on l’Església catòlica tenia suficient poder i amb les persones corruptes determinades en hospitals, s’ha pogut fer.

I aquests països ho han (no)resolt com ho ha fet el cas espanyol?
Molt diferent a nosaltres. Tant Xile com Argentina, que són els països on hi ha més desapareguts, van copiar el model espanyol, i nosaltres ho vam copiar dels nazis. Però a l’hora de buscar la veritat, per exemple, en el cas d’Argentina, s’han calculat 500 desapareguts i ja se n’han trobat més de la meitat. És el mateix Estat el que hi està ajudant, creant lleis per ajudar a què es produeixin els retrobaments familiars. Tot el contrari que Espanya, que tot i que s’ha intentat aprovar una llei al Congrés –s’ha presentat fins a dues vegades–, segueix aturada.

“Cap família ha demanat diners compensatoris, l’únic que s’està intentant és retrobar”

Mentre que no arriba una llei espanyola, doncs…
De fet, ni està ni se l’espera.

Catalunya sí ha fet el pas a nivell legislatiu i el desembre de 2020 aprova la Llei de la desaparició forçada.
Tot i ser una llei autonòmica, és una llei molt potent.

De fet, si posem atenció en el nom, parlem de llei de desaparicions forçades i no de nadons robats, com recull la proposta de llei estatal…
Cal tenir en compte que el delicte de desaparició forçada no prescriu, per això, quan es va impulsar la llei catalana, una de les coses que teníem molt clares era el seu nom.

Quins passos s’han pogut avançar a partir d’aquest nou marc legal català?
Estem sent pioners a nivells increïbles. Portem dos anys amb una llei que fa el que pot perquè estem sense reglament, però que ha servit per avançar molt a nivell judicial gràcies a la feina de jutges i fiscals. I la meva il·lusió –ho vaig dir quan es va aprovar la llei– és que sigui una llei de molt poc recorregut perquè això implicaria que ja s’ha pogut posar tot al descobert. Potser s’haurà de crear un tipus de llei per a nous models de tràfic de nadons, com és el cas de la gestació subrogada, sempre revestits de poder econòmic… Però el model que portem arrossegant des de la Guerra Civil podem dir que s’ha acabat.