Entrevistem l’activista, professora i investigadora Maria Rodó-Zárate, autora de l’assaig «Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions»

El feminisme, l’antiracisme, la crítica al capitalisme, el moviment LGTBI+… són lluites comunes? La mirada interseccional ens ofereix un marc conceptual fonamental des del qual pensar, investigar i actuar sobre les desigualtats i discriminacions com a interrelacionades, un trampolí des del qual impulsar una acció política col·lectiva.

Per conèixer aquesta perspetiva analítica, parlem amb Maria Rodó-Zárate, professora Serra Húnter a la Facultat d’Educació (UB) i autora de l’assaig «Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions», on ens presenta interseccionalitat com una eina tant teòrica com pràctica i política, que ens ajuda a donar resposta als reptes actuals: les exclusions dins els feminismes, la relació entre la lluita de classes i altres eixos de desigualtat, la crítica antiracista als moviments feministes i d’esquerres o el sorgiment de nous subjectes polítics.

Comencem parlant del concepte d’ntereseccionalitat, on neix?
És un concepte que sorgeix del feminisme negre nord-americà als anys 1980 per mostrar com la desigualtat, la discriminació o la violència no es podien entendre sense un sol marc explicatiu: només observant la qüestió de gènere o de raça –el terme que utilitzaven, però que avui en diem ètnia–, no es podia entendre la desigualtat que patien les dones negres.

Tot i que no es coneixia com a tal, aquesta mirada interesseccional també es venia aplicant a altres territoris del món, també a Catalunya…
Sí! Tot i que el concepte pròpiament sorgeix d’aquest feminisme negre nord-americà, sí que és veritat que històricament en el context d’Amèrica Llatina o l’Índia hi ha hagut moviments socials com el feminisme antiracista o moviments anticolonials que s’han organitzat per lluitar contra certes formes de desigualtat, entenent una interrelació entre els diferents eixos. En el context català, trobem persones com Maria Mercè Marçal, que des dels anys 1970 vinculaven qüestions del gènere, la classe i també la identitat nacional.

“En el context català, trobem persones com Maria Mercè Marçal, que des dels anys 1970 vinculaven qüestions del gènere, la classe i també la identitat nacional.“

Per entendre millor aquesta mirada, diverses autores han teoritzat el concepte a partir de metàfores. La més coneguda, la metàfora de les cruïlles…
De fet, Kimberlé Crenshaw és qui li dona nom a la interseccionalitat –tradició que ja venia aplicant-se d’abans, com hem vist– amb la metàfora de la intersecció de carrers: ens mostra que no es pot entendre el patriarcat, el capitalisme, el racisme… com a sistemes autònoms i separats, sinó que estan constituïts entre ells, per tant, interseccionen els uns amb els altres.

Conjuntament amb la professora Marta Jorba, ens proposes la metàfora del “cistell de pomes”. En què es diferencia de l’anterior?
Tot i que Kimberlé Crenshaw explica de forma molt clara el concepte, la seva metàfora ha estat objecte de crítica perquè pot portar a entendre el patriarcat com a un moviment que va per una banda, el racisme per un altre… i que en un punt concret es troben. Amb la metàfora del “cistell de pomes”, la filòsofa Marta Jorba i jo ens proposàvem un marc diferent: entendre les persones com si fossin pomes amb diferents propietats, en tant que les pomes tenen un color, una textura, una forma… com les persones que socialment també es construeixen en un gènere, una ètnia, una edat, una classe social… Això és el que fa que tinguem una identitat concreta i se’ns atribueixi certs valors, com a una poma.

Tenint en compte els diferents eixos de desigualtats, hem de prioritzar uns eixos sobre uns altres sota aquesta mirada interseccional?
Des de la perspectiva de la interseccionalitat no hi ha uns eixos que estiguin per davant d’uns altres a priori. Segons el context a analitzar o la discriminació contra la qual vulguem lluitar, ens caldran uns eixos o uns altres per entendre el que està passant. Per tant, serà el context el que ens mostrarà els eixos més rellevants per entendre certes formes de desigualtat.

Aquest context també ve marcat per l’espai geogràfic?
A mi m’agrada fer èmfasi en el lloc perquè tot i que de vegades no es té molt present en els estudis d’interseccionalitat, ens ajuda molt per veure el dinamisme que hi ha en les relacions intereseccionals. La teva vida quotidiana o posició social no tenen el mateix efecte sobre la teva experiència si estàs a la feina, a casa, al carrer o, fins i tot, si has d’emigrar a un país. Són aquests contextos el que ens permetran mirar específicament com es configuren les discriminacions en llocs concrets i, alhora, trencar amb visions a vegades molt universalistes.

 

“Serà el context el que ens mostrarà els eixos més rellevants per entendre certes formes de desigualtat.”

Com descrius en el llibre «Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions», “tots estem subjectes a desigualtats, ningú és neutre”, doncs!
Des de la perspectiva interseccional el que se’ns mostra és que tothom té, almenys, una posició en tots els eixos –tothom té un gènere, una posició en relació al patriarcat, una classe social, una orientació sexual… I aquestes posicions socials diferents configuren la manera com vivim, tant el privilegi com l’opressió o la desigualtat.

La interseccionalitat, per tant, trenca aquesta lògica simplista víctima-opressor?
Correcte, trenca amb aquesta lògica binària que hi ha un grup de bons i un altre de dolents, ja que depenent de si mirem des de la qüestió de gènere, classe, ètnia… segurament estarem en posicions diferents. Això el que ens mostra és que la nostra societat és molt complexa, i des de la perspectiva interseccional es parteix precisament d’aquesta complexitat per analitzar la realitat social.

Un altre indicador on hi poses molt èmfasi és en l’aspecte emocional. Per què?
Les emocions són una dimensió de les desigualtats que tampoc s’han tingut molt en compte històricament com a part de la recerca científica. I aquí agafo la dimensió emocional com un dels indicadors rellevants per entendre com es configuren aquestes desigualtats.

Ens podries exposar un cas?
Per exemple, si ens fixem en les desigualtats socials que poden haver-hi a certs barris de Barcelona, podem tenir la seva esperança de vida, el PIB per càpita… Però si ens volem fixar en el nivell de sexisme o d’homofòbia que hi ha, ens caldrà mirar el nivell de por a l’espai públic i el perquè –noies joves que poden tenir por a patir una violència sexual, persones racials a ser senyalades per la policia… Per tant, veiem com aquest tipus d’emocions ens poden indicar unes desigualtats socials estructurals, més enllà de l’emoció específica de qui la pot percebre.

La interseccionalitat tampoc s’escapa de la crítica. Hi ha moviments de l’esquerra com el marxisme, el postestructuralisme o, fins i tot, sectors del propi feminisme o de l’antiracisme reticents a aplicar aquest mètode perquè consideren que s’acabaria prioritzant uns eixos per sobre dels altres. La lluita d’aquests moviments és compatible amb la mirada interseccional?
Incorporar nous eixos no fa menys important els que ja hi són. Per exemple, si afegim la perspectiva de gènere a les qüestions vinculades al capitalisme o les desigualtats de classe no fa que sigui menys important la classe social, sinó que ens ajuda a entendre millor les dinàmiques de classe social i de desigualtat en aquest eix. Des d’una perspectiva interseccional, la idea també és acabar amb aquesta lògica de competició entre eixos per veure qui té més rellevància, ja que entenent la seva interrelació podem comprendre la desigualtat que s’hi genera. Per tant, podem lluitar millor contra cadascun d’aquests eixos.

A través de l’indicador emocional, poden identificar unes desigualtats socials més estructurals.

Si posem el focus a casa nostra, com es treballa aquesta interrelació d’eixos des del món acadèmic i institucional?
Tradicionalment, s’ha treballat de forma separada, només cal veure com estan organitzades les facultats a la universitat, els àmbits d’estudi o, fins i tot, les regidories en un ajuntament. Però, des de fa uns anys s’està posant més èmfasi en treballar aquesta interrelació d’eixos. Ho veiem, per exemple, en l’última modificació de la Llei contra la violència masclista catalana, on es va incorporar explícitament la paraula “interseccionalitat” com a forma de dir que la política pública en relació a la violència masclista ha de tenir en compte la diversitat que hi ha entre dones.

Ara mateix, amb la creació d’una nova conselleria d’Igualtat i Feminismes, s’està treballant en aquest camí?
La consellera Tània Verge ha expressat múltiples vegades la seva voluntat de treballar els feminismes des d’aquesta perspectiva interseccionalitat, i crec que ho tenen molt present. És un repte perquè les estructures administratives actuals necessiten transformar-se en aquest sentit. Tinc l’esperança que sí, però queda un llarg camí ta

Des de la recerca acadèmica també hi ha molt camí a recórrer per conèixer i entendre millor la interseccionalitat, especialment a casa nostra? Enguany hem conegut la bona notícia que rebràs finançament del Consell Europeu d’Investigació per desenvolupar un nou model metodològic per estudiar més a fons les desigualtats socials.
Crec que encara hi ha moltes vies de recerca per desenvolupar en diferents disciplines: en el marc legal, l’antropològic, el polític, el filosòfic… La línia que treballaré, que és un projecte que iniciarem ara i té una durada de cinc anys, és la de traçar una metodologia per entendre millor la variabilitat de la interseccionalitat, de com diferents persones en posicions socials i llocs diferents de la seva vida quotidiana pateixen desigualtats.