Diferents experts analitzen la minorització lingüística a Europa a partir del cas català, islandès i ucraïnès

La Fundació Irla, en col·laboració de la Coppieters Foundation i el Ciemen, ha organitzat una jornada per analitzar la minorització lingüística a Europa. Per fer-ho, ha comptat amb les ponències de l’activista ucraïnesa i historiadora a la Universitat de Lausana, Hanna Perekhoda, i del professor d’investigació a l’Institut d’Estudis Islandesos Árni Magnússo, Ari Páll Kristinsson. A la segona part de la jornada, s’ha portat a terme una taula rodona moderada per la periodista Rita Marzoa, on també s’hi ha afegit Iñaki Irazabalbeitia, membre de la Coppieters Foundation i expert en política lingüística. La presentació ha anat a càrrec de Raül Romeva, portaveu de la Fundació Irla, i de David Minoves, president del CIEMEN.

En el marc de la jornada, també s’ha presentat l’estudi Contra la diglòssia digital, elaborat per la sociolingüista Montserrat Sendra i editat per la Fundació Irla i Coppieters Foundation.

Pots accedir al directe fent clic al següent enllaç:

Llengua i guerra: la instrumentalització del conflicte entre Ucraïna i Rússia

L’activitat i historiadora ucraïnesa Hanna Perekhoda ha assenyalat com històricament Rússia ha presentat la llengua ucraïnesa com una forma inferior del rus: “El rus s’ha considerat l’única llengua legítima de la modernitat, el progrés i el prestigi social, mentre que parlar ucraïnès s’ha associat a estigmes socials com ara l’origen camperol”.

Aquesta instrumentalització de la situació lingüística, ha provocat que, en el context de guerra actual, sigui impossible crear una cultura alternativa de parla russa a Ucraïna. Com explica Perekhoda, des de la independència d’Ucraïna, “el bilingüisme ha estat una realitat quotidiana”, però el conflicte “ha canviat aquesta dinàmica”. “Després del 2014, i especialment des de la invasió de 2022, molts ucraïnesos han abandonat el rus com a reacció a la violència russa”. En aquest sentit, “les polítiques lingüístiques ucraïneses han reforçat l’ús oficial de l’ucraïnès, però això ha generat tensions internes, amb russoparlants que es troben entre la seva identitat cultural i el rebuig del rus com a llengua de l’opressor”.

L’islandès davant la pressió de l’anglès

El professor Ari Páll Kristinsson ha destacat que “tot i que l’islandès és la llengua oficial i nacional d’un estat sobirà, en les últimes dècades s’ha vist amenaçada pel predomini de l’anglès, sobretot a causa de l’augment de la immigració i del boom de la indústria turística. “Aquest fenomen ha generat preocupació entre els defensors de la llengua, que el perceben com una amenaça a l’ús social de l’islandès”.

Per contrarestar aquesta influència, les autoritats del país han desenvolupat una política lingüística activa basada en la preservació i promoció de l’islandès. “S’han impulsat iniciatives com la creació de neologismes en islandès per evitar els anglicismes i el desenvolupament de tecnologia lingüística per garantir la presència de l’idioma en l’era digital”, són alguns exemples que ha apuntat el professor islandès.

Contra la diglòssia digital

El nou estudi publicat per la Fundació Irla i la Coppieters Foundation analitza les estratègies de promoció de la presència de llengües minoritzades dutes a terme per governs i societat civil en el transcurs dels darrers anys. El treball recull iniciatives en l’àmbit de l’occità, l’irlandès, el bretó, el cors, l’asturià, el basc, el gallec i el català.

També s’aporten recomanacions i bones pràctiques per a les diferents comunitats amb la finalitat de fer front a llengües hegemòniques com l’anglès o el castellà en l’entorn digital, entre les quals destaquen oferir mentoria als influenciadors que comencen, generar un argumentari positiu cap a l’ús de la llengua minoritzada, oferir formació lingüística i en habilitats digitals per als creadors i facilitar-los l’accés als materials tècnics necessaris, contractar publicitat institucional i subvencionar la producció de certs continguts o vetllar perquè el contingut que s’ofereixi sigui variat i atractiu.

Així mateix, l’autora fa referència a experiències no reeixides en el transcurs dels últims anys en els diferents territoris i, en aquest sentit, aconsella la no folklorització de la imatge de la llengua, associant-la només a balls, cançons populars o que només es parla en entorns rurals i envellits, així com evitar la institucionalització de la imatge de la llengua allunyant-la de l’ús col·loquial o informal. A l’estudi també queden palesos els capítols de burles, ridiculitzacions i assetjament que reben els parlants de les llengües no hegemòniques en el que l’autora defineix com un conflicte de “supremacisme lingüístic”.