La (in)visibilització de la violència masclista

En un moment en què la lluita feminista ha esdevingut un dels moviments socials capdavanters, l’extrema dreta pretén desdibuixar el concepte de violència masclista: què és i quins àmbits afecta.

Sílvia Bofill, professora d’Antropologia Social de la UB, i Marta Roqueta, periodista i analista de gènere, debaten sobre les estructures de desigualtats vers les dones que encara avui són presents i que invisibilitzen problemàtiques socials com la violència masclista.

Violència masclista, de gènere o intrafamiliar? L’antropòloga Sílvia Bofill, autora de l’estudi «Una violència oculta. Assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures», comença la conversa assenyalant que no és el mateix parlar de violència en el si de la parella, de violència domèstica, d’assetjament sexual, de matrimonis forçats, de mutilació genital femenina, …: “Hi ha molts tipus de violències que semblen respondre a la definició de violència masclista, però són violències específiques”.

La periodista i analista de gènere Marta Roqueta, autora de l’estudi «Matrimonis forçats i polítiques de prevenció» comparteix tal visió, i apunta que la Llei catalana contra la violència masclista, aprovada al 2008, explicita correctament com s’ha d’entendre el concepte de violència masclista. En definitiva, què és i què engloba com a tal. “Com indica la llei catalana, la violència masclista s’exerceix a conseqüència de la discriminació i situació de desigualtat que pateixen les dones, ja sigui en l’àmbit de la parella, familiar, laboral o social-comunitari, i tingui com a resultat un dany tant físic com sexual, econòmic o psicològic”.

Al contrari del que exposa la llei espanyola, que empra el concepte violència de gènere, limitant-se a visibilitzar les violències que es produeixen en l’àmbit privat. Com apunta Roqueta, una llei que considera que les violències en l’àmbit laboral o social-comunitari són fets aïllats i que per tant, no es poden comptabilitzar com a casos de violència masclista.

Nota sobre la infografia: Pots ampliar o compartir el contingut clicant a la icona de tres punts, situada a la part inferior dreta de la imatge.

Roqueta i Bofill denuncien que aquesta lectura de la llei espanyola afavoreix a què les violències més visibles siguin precisament les de l’àmbit familiar o de la parella. Una situació que “l’extrema dreta espanyola ha aprofitat en el seu discurs per negar la problemàtica social de la violència masclista i limitar-ho a casos de violència intrafamiliar o domèstica”, remarquen.

La derogació de la llei estatal de violència de gènere, la supressió d’organitzacions feministes subvencionades o la persecució efectiva de denúncies falses són algunes de les mesures que la ultradreta espanyola ha anunciat en els seus mítings.

Un debat que les forces d’extrema dreta posen sobre la taula en un moment en què el feminisme es posiciona com un dels moviments socials capdavanters, al que Bofill respon: “Aquest feixisme associat a l’antifeminisme és precisament molt simptomàtic d’aquest camp de força que està esdevenint la lluita feminista ara mateix”.

Roqueta denuncia que es tracta d’una qüestió preocupant en tant que la mera lluita contra el discurs de l’extrema dreta ja implica que no es puguin fer passos endavant. I és que com alerta la periodista i analista de gènere, la llei estatal de violència de gènere és “un consens de mínims” i, per tant, quan s’ha de fer front a aquests discursos negacionistes, el moviment feminista “ha de defensar aquests mínims, sense poder avançar cap a la lluita de més polítiques per eradicar la violència masclista”.

 

La invisibilització de la violència masclista

Tot i que cada vegada hi ha més dones que denuncien públicament els casos d’assetjament i violència sexuals patits, especialment des de l’explosió del moviment #MeToo, per què moltes d’aquestes violència encara avui no es reconeixen com a tal?

Com apunta Sílvia Bofill, hi ha formes de violència que van més enllà del físic, com el psicològic, el verbal o l’econòmic, que no són tan senzills de reconèixer com a violència masclista, però que són igual de perjudicials per a les dones.

Segons la professora d’antropologia, es deu a una normalització fixada pel context, i que considera com a comunes certes actituds o conductes vers les dones: “Respon a unes estructures de poder establertes socialment, que sostenen ordres de desigualtat i generen un espai comunicatiu que legitima aquestes múltiples violències patriarcals vers les dones”.

“Una qüestió que s’agreuja quan intersecciona amb altres eixos d’opressió, com la classe o l’ètnia, i que donen peu a violències que afecten específicament a determinats grups de dones”, explica Marta Roqueta.

És el cas de l’assetjament que sovint pateixen les dones migrades treballadores de la llar i les cures, reflectit a l’estudi «Una violència oculta. Assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures», de Sílvia Bofill.

Com explica l’autora, “quan aquestes dones pateixen casos d’assetjament en el treball, no acostumen a trobar la complicitat de la família per qui treballen”. Una falta de complicitat que “té a veure amb aquestes estructures de desigualtat, amb actituds classistes, racistes i masclistes”.

Marta Roqueta ho atribueix als micromasclismes, un sistema de relacions que encara són presents en el dia a dia, i justifiquen les violències més físiques, com són l’assetjament, les violacions o, fins i tot, els assassinats. Bofill per la seva banda afegeix: “Aquestes situacions de micromasclisme ens emmarquen en un context en què es fa difícil demostrar haver patit certes agressions i violències masclistes”.

Tot i que Roqueta i Bofill consideren que la societat està començant a “desembolicar tota aquesta mena de micromasclismes”, encara “queda molta feina fer”. En aquest sentit, ambdues expertes apunten la Llei catalana envers la violència masclista com una oportunitat com una eina eficaç per començar a treballar en aquesta direcció.

Comparteix aquesta noticia