Conversem amb l’historiador Jordi Serrano sobre la figura i llegat de Francesc Layret

L’exposició «Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme» es pot visitar al Museu d’Història de Sabadell. Comissariada per l’historiador Jordi Serrano, la mostra fa un repàs de la trajectòria de l’advocat laborista Francesc Layret (1880 – 1920), que va dedicar la seva vida a la defensa dels treballadors i a la construcció d’una força política catalanista que representés a la classe obrera. Parlem amb Jordi Serrano per conèixer de prop l’advocat i dirigent republicà Francesc Layret, un polític avançat al seu temps. 

Francesc Layret és un polític clau per entendre la política del segle XX?
Molt probablement és el polític de més projecció en l’àmbit de l’esquerra i del republicanisme a Catalunya. Segurament els adversaris de Layret van veure millor que nosaltres la seva importància, i per això el van assassinar. De fet, quan Salvador Seguí es va assabentar de l’assassinat del seu amic, va pronunciar les paraules “ja saben els que han fet, aquest vils” perquè era ben conscient que Layret estava destinat a tenir aquest paper central en el política catalana.

Per què?
D’alguna manera, Layret, amb la seva estratègia política de crear un front ampli, que vinculés el republicanisme català amb el moviment obrer −i en concret el sindicalisme de la CNT−, es va avançar deu anys a la creació d’ERC a la Conferència d’Esquerres de Sants i, sobretot, setze a la creació i el triomf del Front d’Esquerres.

Per què aposta en tot moment per aquest apropament del catalanisme i el moviment obrer?
Com Gabriel Alomar, Layret creia que l’error del catalanisme a inicis del segle XX havia estat evolucionar cap al centre. Per això, plantejà la creació d’un espai polític catalanista, amb un programa obrer, que agrupés a totes les esquerres.

A quines formacions volia aplegar?
Un ampli espectre de personatges del republicanisme dins del catalanisme, amb representants del PSOE i la UGT, sectors moderats de la CNT o del grup del diari «La Lucha» dirigit per Marcel·lí Domingo. Només van quedar fora dels seus plantejament el sector més espanyolista del Partit Republicà Radical.

Era una confluència d’esquerres viable?
Hi ha diverses fases d’aquest procés. De 1905 a 1910, Layret va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, on hi acabà sent alcalde accidental. Això li va permetre situar-se com a líder del republicanisme, enfrontant-se a la Lliga Regionalista i el caciquisme instal·lat a l’Ajuntament. El 1910 impulsà la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana i, finalment, el Partit Republicà Català, projecte polític que s’acaba adherint a la Internacional Comunista −la primera organització catalana i espanyola que s’hi adhereix.
Per tant, en part, sí que va aconseguir fer aquest recorregut, però va quedar estroncat per la seva mort. Si a Layret no l’haguessin assassinat el 1920, probablement en la Catalunya republicana, hagués estat un dels grans líders, fins i tot, crec que per davant de Lluís Companys, qui sentia una gran reverència a la capacitat ideològica de Layret.

No es pot entendre aquesta etapa sense explicar la relació entre Francesc Layret, Lluís Companys i Salvador Seguí, conegut com “el Noi del Sucre” i gran líder de la CNT… 
Francesc Layret i Lluís Companys es van conèixer amb setze anys, quan estudien al Liceu Políglota, un dels pocs instituts laics de Barcelona en aquell moment. Companys, que coneixia a Salvador Seguí des de la infància −vivien a pobles propers del Pla d’Urgell− els presentà. Tots tres van establir una relació d’amistat, també des del punt de vista polític. Van arribar bastant lluny i, en gran part, s’explica pel lideratge de Layret i per la relació d’amistat que tenien tres figures essencials de l’esquerra catalana com eren ells.

Uns pioners en la política del seu temps?
Eren tres persones que es dedicaren no només al pensament polític, sinó que ho combinaven amb l’acció i la reflexió d’una manera dialèctica molt clara, molt valenta, tenint en compte els nivells de repressió d’aquells anys. Caldria imaginar-se que hagués passat en una Catalunya on Layret, Companys i Seguí no haguessin estat assassinats i com haguessin evolucionat les coses si no tinguéssim una dreta catalana i espanyola tan salvatgement antiliberal.

Posant la mirada en la vida política de Layret, sabem que comença a destacar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Quines polítiques d’esquerres intentà impulsar des del consistori?
Com a tinent d’alcalde d’Hisenda, volia sanejar l’economia, per això, va plantejar un sistema de gestió modern contra el caciquisme i la corrupció instal·lada a l’Ajuntament. Però, probablement, el projecte més important i el que més conflicte va generar és en educació. Plantejà un sistema de coeducació, en català i neutral des del punt de vista religiós −no parlem d’un sistema laic ja que el projecte era fruit d’un pacte entre el republicanisme i la Lliga Regionalista, amb qui s’havia acordat que les classes de religió fossin voluntàries. Això generà una gran reacció per part del bisbat de Barcelona, que contrari a què la classe treballadora se’n beneficiés, aconseguí que el govern de Madrid suspengués l’acord de l’Ajuntament de Barcelona.

Posteriorment, el districte de Sabadell l’escollí com a diputat al Congrés…
Va ser a proposta del Círcol Republicà Federal, perquè creien que amb Layret, el moviment obrer −que considerava el sistema corrupte i caciquista− aniria a votar. Cal tenir en compte que Layret una persona a qui a Sabadell li tenien una gran estima pel seu compromís amb la gent de la CNT i la Unió de Rabassaires.

Durant els anys com a polític, Layret destacà pels seus discursos a favor del catalanisme i el dret a la lliure determinació, una defensa que també arribà al Congrés dels Diputats…
Com a catalanista, una de les seves preocupacions era l’ús de la llengua catalana. En destaca, per exemple, la seva ponència al II Congrés Universitari Català de 1918, sobre la catalanitat a la universitat. També va ser un incansable defensor del Dret Civil català, i per això era partidari de què hi hagués un Parlament català que modifiqués aquest dret.

I més enllà, en un escenari marcat per la fi de la Primera Guerra Mundial, Layret volia actualitzar la idea del “pacte sinal·lagmàtic” que proposaven els republicans federals catalans del segle XIX. Seguint la Declaració dels Catorze Punts del president Woodrow Wilson, que proposava redefinir fronteres i què els pobles s’autodeterminessin, el 1920 Layret reclamà al Congrés dels Diputats el “principi de la lliure determinació dels pobles”, pensant en un horitzó per a Catalunya. Aquesta concepció de nació catalana de Layret era molt avançada al seu temps, fins i tot, plantejant conceptes que utilitzem encara avui.

Com ha comentat, el pensament i acció de Francesc Layret es va estroncar amb el seu assassinat. A l’exposició «Francesc Layret. Diputat per Sabadell. El fil roig del catalanisme» es fa un repàs detallat de les últimes 36 hores de vida. Què hi podem descobrir?
Fent la recerca sobre el personatge, em vaig trobar amb un llibre del periodista Francesc Madrid editat l’any 1942 a l’exili, a Buenos Aires. El llibre relatava les últimes 36 hores de Francesc Layret, de les quals, vint n’havien transcorregut a Sabadell. El 29 de novembre de 1920, Layret havia vingut a Sabadell, acompanyat de Joan Casanovas -qui seria el president del Parlament de Catalunya el 1933, en substitució de Lluís Companys-, Ernest Ventós – tinent d’alcalde de Barcelona l’any 1931- i de Francesc Madrid, corresponsal a Catalunya del diari El Sol, que narraria, sense saber-ho, les últimes hores de vida de Layret amb tota mena de detalls. La visita era per a participar en l’acte de memòria al president Francesc Pi i Margall, una tradició a Sabadell ja que havia estat diputat per aquesta ciutat.

Cal tenir en compte que històricament Sabadell ha estat una ciutat obrerista, republicana, lliurepensadora i anticlerical, i Layret no deixa de ser una baula de persones que el van precedir i les que l’han succeït. D’aquí ve “el fil roig del catalanisme” que hem volgut remarcar a l’exposició, aquí, al Museu d’Història de Sabadell.

No obstant, l’assassinat de Layret es produeix a Barcelona. A mans de qui?
Al dia següent, es dirigeix a Barcelona perquè tenia previst veure’s amb l’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez, per demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, que en aquell moment era regidor a l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde Antoni Martínez informà al governador civil, Severiano Martínez Anido, de què l’anirien a visitar per tractar la qüestió dels presos. Per tant, Martínez Anido sabia on es trobava Layret i a quina hora sortiria del seu despatx.

Quan Layret sortí del seu despatx per dirigir-se al cotxe, on l’esperava Mercè Micó, la dona de Companys, dos pistolers a sou de la patronal el van assassinar. A través de l’exposició, ara sabem que es van pagar 40.000 pessetes –que en aquell moment era una quantitat de diners extraordinària– per part de Matías Muntadas, propietari de la fàbrica tèxtil de l’Espanya Industrial, i a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de compte de Santa Maria de Sants després de la seva visita a Barcelona. Cal recordar que Francesc Layret havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel districte de Sants, on estava situada l’Espanya Industrial, i Layret no era de la simpatia de Matías Muntadas.

Per tant, aquesta relació dels assassins de Layret amb l’exèrcit, el govern, el consentiment de la monarquia, i pagat i instigat per la burgesia catalana, a hores d’ara es veu molt clara i es pot contrastar a través de l’exposició.

L’assassinat de Francesc Layret va desencadenar una gran reacció ciutadana?
Quan se sap que l’han assassinat, hi va haver una gran manifestació als carrers i es declarà la vaga a Barcelona i Sabadell. El Govern envià la Guàrdia Civil i hi va haver una gran repressió contra els manifestants, fins i tot, es va veure la policia donant cops contra el fèretre de Layret. Es considera, doncs, una de les manifestacions de dol més importants que hi hagut a Catalunya.