Jordi Serrano és historiador i rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). En el camp de la política, durant l’últim franquisme i la transició va militar en la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Considerat un dels millors coneixedors de la tradició del republicanisme i el pensament i les polítiques d’esquerres a Catalunya, conversem amb ell sobre «Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España», un llibre que pretén posar-se “en la visió del què diria un historiador si analitzés la història d’aquests darreres vint anys, documentant-lo de tal manera que diuen que un bon diagnòstic és la meitat d’una solució”.

A «Carta a un republicano español» comences qüestionant si Espanya és realment és una democràcia i un estat de dret. Per què?
Amb l’arribada de la democràcia, les ciutats es van anar renovant, l’estat del benestar començava a desenvolupar-se i jo era dels que creia que Espanya era una democràcia, una democràcia amb imperfeccions, que de mica en mica s’aniria assemblant a les democràcies consolidades europees. Però amb el Procés, han començat aflorar les cares dels monstres –i n’hi ha més de les que jo creia– amb una dimensió del neofeixisme en els aparells de l’Estat en els alts nivells, per exemple, en la justícia espanyola. A mi m’ha sobtat molt això i, en part, és una mena d’autoretret retrospectiu.

S’evidencia una vegada més aquesta crisi del règim del 78?
Aquí juguen dos elements, el Procés i el 15M, que al meu entendre són dues cares de la mateixa moneda: el relleu generacional. Crec que n’hi hagut un canvi i és que ara hi ha que la majoria de gent que no va tenir experiència pràctica de viure la dictadura. És una nova generació que no té por i això és bo en tant que s’endinsen en explorar límits socials i nacionals, uns límits que han descobert amb tota la seva cruesa.

Segons explica en el llibre, l’extrema dreta espanyola està intentant un cop d’estat escudant-se en la bandera monàrquica. I la resposta l’està donant Catalunya…
Sí, de fet, a Catalunya anem una mica més avançats respecte Espanya. Per exemple, en el segle XIX a Catalunya es va impulsar la revolució industrial molt abans i això generà una nova classe obra, unes organitzacions obreres i tota una sèrie d’idees emancipadores pioneres a l’Estat. A la Transició també és molt important la creació de l’Assemblea de Catalunya i totes les accions antifranquistes, junt al País Basc. I crec que ara està passant una mica una cosa similar: aquest relleu generacional i la fi de la por provoca que el 70-80% de la població esdevingui republicana. I això és extraordinari perquè les victòries cal saber veure-les, i aquesta és una victòria dels republicans –pocs ho haguéssim dit fa quinze anys que hauria aquest tant per cent de població catalana republicana.

Com ha respost l’aparell de l’Estat a les demandes catalanes?
M’agradaria fer un paral·lelisme: hi ha una manifestació impressionat l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat i l’any següent al Passeig de Gràcies de Barcelona, fins ara mai vista. Quina a ser la resposta de l’Estat? Adolfo Suárez rep al president Tarradellas, exiliat des de 1939, i al cap de dos mesos, a través d’un real decreto, anul·la el decreto franquista que suspenia les institucions catalanes, donant pas a la recuperació de la Generalitat i el retorn del president. En canvi, quan el 2010 hi ha la manifestació brutal per la sentència contra l’Estatut, no hi ha cap mena de resposta, només quan les exigències per part catalanes comencen a ser més grans, apareixen les clavegueres de l’Estat, les males arts i l’ús de la justícia. Per tant, hi ha un diferència entre un franquista reciclat com Adolfo Suárez i els caps de govern espanyol que han entomat el Procés, i és que aquests últims es donen per derrotats abans de començar, ni hi ha cap oferta, cap proposta.

A què es deu aquesta falta de resposta a la qüestió catalana?
Com ja mencionava Manolo Vázquez Montalbán en el llibre «La aznaridad», Aznar i la FAES han construït un relat hegemònic i encara que el PP no governi, continua dirigint, per exemple, la judicatura espanyola. El problema, per tant, no és el bipartidisme, sinó que portem més de 25 anys tenint majories absolutes de la dreta i l’extrema dreta dels dos grans òrgans, el Consejo General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, i això és el que ha provocat, en part, la situació que tenim avui.

I per part de l’esquerra espanyola?
Les esquerres hem menysvalorat el paper de la monarquia. Una cosa que sabia la gent de les esquerres del segle XIX que el problema era la monarquia, per tant, totes les esquerres eren republicanes; en canvi, ara hi ha molta gent que dubta i sobretot han menystingut el paper del rei. I en llibre «Carta a un republicano espanyol» el que intento explicar és que el rei és la cúpula d’aquest deep state, per tant, la primera cosa que ha de fer el republicanisme i l’independentisme català és identificar on està l’adversari i intentar batre la monarquia com a primer element.

Hem fet prou balanç d’aquests anys del Procés?
Convindria fer una relectura. Crec que en el 2017 va passar una cosa increïble i n’hauríem d’estar contents, que és que per primera vegada la població catalana planta cara al poder, el desafia. Hi ha hagut un canvi de paradigma absolut, a partir de l’1O comença a haver-hi una Catalunya desacomplexada perquè els joves irrompen i busquen els límits. Però, no hem tret suficients ensenyances, des del meu punt de vista, dels fets de 2017 i ens hauríem de donar temps per analitzar amb fredor el que ha passat. El problema és que amb exiliats i repressaliats és difícil de fer una reflexió amb condicions.

Cap a quina direcció hem d’anar en els propers anys?
Hi ha una frase de Walter Benjamin, que diu que “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”. En realitat els fulls de ruta no existeix, els historiadors ho sabem bé. Ningú té una solució, però per una banda, cal governar bé –això va per llarg– i, segon, caldrà veure quins passos cal donar, i em dona la sensació que acabar amb el rei en serà la primera.

Més recentment acabes de publicar «La proposta punk per a Catalunya». En aquest cas, enfocat als arguments en contra del moviment republicà català, que tan acostumats estem a escoltar a través dels mitjans de comunicació. Per què la necessitat de publicar un llibre com aquest?
Mentre escrivia «Carta a un republicano español», em vaig plantejar escoltar altres veus contràries al republicanisme i l’independentisime, com Eduardo Mendoza, Fernando Savater, Albert Boadella… I d’aquí en va sorgir aquest llibre, amb un recull de ressenyes d’una vintena de llibres diferents contraris al Procés, acompanyat d’una segona part amb la meva visió dels punts claus, al meu entendre, on s’equivoquen. I he de dir que he quedat parat amb la poca capacitat de crítica que tenen sobre el procés republicà independentista. M’ha sorprès realment el nivell d’agressivitat i la falta d’analítica del que ha passat.