L’extrema dreta i dreta populista estan assaltant el poder: Víktor Orbán (1963) a Hongria, Matteo Salvini (1973) a Itàlia, Marine Le Pen (1968) a França o Donad Trump (1946) als Estats Units, entre altres. També a l’Estat espanyol, amb la irrupció d’una cinquantena de diputats de VOX al Congrés.
El masclisme, la xenofòbia o l’ultranacionalisme són eixos que estan presents en l’ideari de moltes d’aquestes formacions. És l’agenda de l’extrema dreta, que cada cop impregna més a partits i mitjans de comunicació, i ara també, ha arribat a les institucions.
Estem davant d’una nova amenaça real? Per fer una radiografia de l’extrema dreta a nivell global, i més concretament a casa nostra, conversem amb Carles Viñas. És doctor en història contemporània per la UB, especialitzat en extrema dreta, subcultures juvenils, extremisme polític i radicalisme esportiu. Entre altres treballs, és autor de «Música i skinheads a Catalunya. El so de la política», «Sankt Pauli, un altre futbol és possible» o, el més recent, «Futbol al país dels soviets»
Estem davant d’un auge de l’extrema dreta a nivell global?
Sent més acurats, jo diria que estem davant d’una major visualització de les propostes d’extrema dreta i dreta populista, que potser abans quedaven encobertes dins dels partits més tradicionals de la dreta conservadora.
És una extrema dreta homogènia?
No, ni molts menys, tenim des de grup neonazis a grups euroescèptics. Per tant, ho definiria com un moviment molt ampli, polièdric i plural.
En els darrers anys, l’extrema dreta ha començat a tenir cada cop més representació política. La seva presència fa perillar l’estabilitat de les institucions democràtiques?
Hem d’entendre que les institucions sempre estan en perill; per tant, sempre hauríem d’estar vacunats de qualsevol opció extremista que pugui fer trontollar el que entenem com a bé comú. A partir d’aquí, caldrà veure si aquests partits que ja han tocat poder poden ser una opció de govern i com això es desenvolupa. Crec que si algunes d’aquestes formacions arribessin a tenir pes institucional, es desgastarien i per si mateixes deixarien d’existir, com va ser el cas de Plataforma per Catalunya.
Com estan responent la resta de partits a la presència de l’extrema dreta?
De forma diversa. Per exemple, algunes formacions polítiques estan utilitzant la presència de l’extrema dreta per debilitar la dreta conversadora més tradicional, com en el cas del PSOE a l’Estat espanyol, mentre que les formacions de dretes ho fan per situar-se més com una opció de centre. Per tant, tothom està traient certs rèdits, menys l’esquerra, que encara està a veure-les venir, sense acabar de vestir una estratègia idònia que intenti minvar els veritables efectes de l’extrema dreta.
Per què les formacions d’esquerres no han sabut reaccionar a temps?
El lloc que ocupa l’extrema dreta o dreta populista ve donat perquè l’esquerra no ha sabut donar resposta als reptes del segle XXI: la globalització, les migracions i la crisi de la socialdemocràcia. Davant d’això, hi ha un electorat d’esquerres que avui se sent orfe, al qual l’extrema dreta ha sabut donar el que es coneix com “solucions màgiques”, és a dir, missatges clars a temes que l’esquerra no ha sabut afrontar o contrarestar.
Alguns d’aquests missatges d’extrema dreta qüestionen l’existència de violència masclista, el dret al matrimoni homosexual o l’acollida de refugiats… Estem davant d’una regressió dels drets fonamentals?
Sí, evidentment. Els drets civils i polítics estan en risc perquè justament aquests partits han sabut situar al mig del debat polític aquests elements que ells protagonitzen i que alguns han estat comprant. Per tant, en el moment en què tu acceptes que aquests elements puguin ser debatuts, restes valor a allò que tothom donava per fet que eren drets molt assentats.
És un discurs que s’emmiralla amb pràctiques del passat?
La història es tendeix a repetir, però no calcada, podem dir. Repetir el que va ser el nazisme o el feixisme italià en el segle XXI ho veig complicat. Sí que és cert que alguns d’aquests partits prenen alguns referents històrics, una mena de llegat, però no ho reprodueixen com a tal perquè és impossible de vestir una alternativa de prestigi que pugui ser votada al segle XXI amb els postulats dels anys 1930.
Com ha evolucionat aquest discurs fins avui?
Crec que s’ha modernitzat. Hi ha una voluntat de disputar la cultura hegemònica, un debat cultural que havia patrimonialitzat l’esquerra durant força anys. Prova d’això és l’intent d’aquestes forces per renovar el seu discurs i l’estètica de símbols i iconografia –ja no veiem esvàstiques ni creus cèltiques– per situar en el debat polític determinats temes i capgirar el perfil estètic dels seus militants. Per tant, qui vulgui contrarestar aquests discurs, no pot estar ancorat als anys 1930 perquè no li serà efectiu.
Com fer-hi front?
D’estratègies efectives, n’hi ha diverses. Però abans de vestir-ne una, el més important és saber què tenim davant, conèixer el seu abast i no reduir-ho tot al terme “feixistes”.
Quin ha de ser el paper de la societat per contrarestar les forces d’extrema dreta i de dreta populista?
La societat ha de ser conscient que aquests partits van en contra dels seus drets perquè els volen retallar. Per tant, hem d’intentar implicar-nos en certa mesura, ja que tot demòcrata és antifeixista, o ho hauria de ser. Per fer-ho, necessitem actualitzar l’antifeixisme, ja que sovint es veu com una opció marginal, fins i tot, associada a la violència. Crec que hauria de ser una opció més transversal i potser, prenent aquesta consciència, tothom s’involucraria més.
Si posem el focus en el cas espanyol, la presència de l’extrema dreta a les institucions ha estat més tardana. Però és una extrema dreta que ve de lluny…
Això ve donat per la pròpia conjuntura de l’Estat espanyol, que passa d’una dictadura de 40 anys a una transició, podríem dir, més o menys controlada, molts diferent al cas d’Alemanya i França, per exemple. Cal tenir en compte que l’evolució de cada estat és més o menys lenta, i això explica perquè aquí el vot de l’electorat d’extrema dreta i dreta populista estava fins fa pocs anys ocult en el PP. Però, com a la resta d’Europa, la falta d’arguments per part de l’esquerra als problemes del segle XXI ha donat peu a que forces d’extrema dreta espanyola com VOX lideressin aquest discurs.
I existeix una “solució efectiva” per afrontar a VOX?
A nivell polític, VOX té unes quotes mediàtiques cobertes per llei, com qualsevol altre formació política amb representació institucional. L’altra cosa és que se’ls convidi regularment a programes, siguin protagonistes de shows televisius, o bé que la resta de dirigents o líders polítics normalitzin la seva presència, com ha fet tant el PP com el PSOE. En aquest sentit, els mitjans de comunicació també haurien d’assumir una responsabilitat davant la cobertura que se’ls dona, perquè és important no magnificar el discurs d’aquestes formacions.
L’entrevista completa a: