Qui hagi sentit mai afinar un piano sabrà que és un ritual pràcticament místic, tant per a aquell que l’executa com per al qui el sent de lluny. Cada nota sona una vegada i una altra amb un color diferent i quan et penses que no aguantes més el so penetrant d’aquella corda percudida, cal afinar la següent. El documental Les mans d’Alícia (2017), dirigit per Verònica Font (1968) i Yolanda Olmos (1966), comença així; retratant el detall, pintant-nos d’un color de recolliment i concentració els primers segons del llargmetratge. Tot seguit, i com a contrast, una veu ens presenta en anglès la figura que protagonitzarà els pròxims minuts de les nostres pantalles; és una «artista absolutament meravellosa», una «estrella». La reben uns aplaudiments eixordadors.