El Premi Prudenci Bertrana 2022 Martí Gironell, presentarà “El fabricant de records” dissabte 4 de març a les 19 h a la Casa Irla.
El doctor Masgrau, director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona, rep una visita inesperada que du una capsa de fotografies antigues.
Es tracta d’imatges inèdites i compromeses d’en Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant d’origen italià que a principis del segle passat va arrelar a Girona. Eren els seus grans secrets. Qui era aquest fotògraf singular? Com va poder obtenir fotografies tan compromeses?
En les primeres dècades del segle XX, carregant el trípode i la càmera rudimentària amb la seva bicicleta, en Fargnoli va ser un dels pioners de la fotografia del nostre país. Va recórrer les comarques gironines i més enllà retratant la vida des de la costa fins a la muntanya passant pels petits pobles i les grans ciutats.
Aquells primers anys a cavall del segle xix i xx eren temps convulsos, marcats per la pèrdua de les colònies espanyoles d’ultramar, la Setmana Tràgica, la lluita obrera i la difusió d’idees com l’anarquisme que, des de la capital, estenien la seva veu a Girona, on en Fargnoli s’havia establert i es guanyava la vida venent foto postals i fent retrats per encàrrec.
A casa l’esperava la Rosa, que amb la seva feina com a cosidora completava els migrats ingressos que amb penes i treballs sostenien les necessitats d’una família nombrosa.
El fotògraf va tenir algun cop de sort, com quan va obtenir un premi concedit per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, o quan va ser cridat a participar en el gran projecte de crear l’arxiu fotogràfic del patrimoni monumental del país. Però res no el marcaria tant com quan va ser cridat per la casa reial per documentar, el 1906, el matrimoni d’Alfons XIII i Victòria Eugènia a Madrid.
Un esdeveniment amb final inesperat on, sense pretendre-ho, Fargnoli va aconseguir una instantània històrica que va haver de mantenir amagada durant dècades. A les acaballes de la seva carrera com a fotògraf, Fargnoli va confiar una capsa de fotografies al seu ajudant, el Sebastià Martí Roura. Hi havia les seves fotos preferides, records familiars, li va dir, però la veritat era una altra.
La capsa contenia retrats d’una història col·lectiva que calia preservar, i un secret que va romandre amagat durant més de cent anys.
