Dissabte dia 3 de març a les 19h presentem “Josep Irla i Bosch, als seixanta anys de la seva mort”.
La Xerrada que anirà a càrrec de Mercè Morales i Jordi Gaitx, repassarà la tragectòria humana i política de Josep Irla i Bosch on va tenir un paper cabdal en la història de Catalunya, mantenint la continuïtat i defensa de la legitimitat del Parlament i de la Generalitat republicanes arrabassades pel franquisme.
Josep Irla Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 1876 – Sant Rafèu, 1958) va créixer en una família i en un entorn social republicà, federal i catalanista.
Professionalment, començà participant en el negoci dels pares, la taverna de Cal Romaguer de Sant Feliu, i en una modesta fàbrica de taps de suro, però ben aviat –junt als seus dos inseparables germans– la va fer créixer i, alhora, s’establí com a agent de duanes, importador i consignatari de vaixells.
En els inicis de la seva activitat política fou un dels fundadors del setmanari republicà federal del Baix Empordà El Programa i membre de la societat maçònica Gesoria. Inicià així una llarga carrera de representant polític, que començà a l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i acabà al capdamunt de les institucions catalanes.
Passà per l’alcaldia de Sant Feliu de Guíxols (1906), per la Diputació de Girona (1911-1923) i, per tant, per la Mancomunitat.de Catalunya, on defensà sempre mesures socials progressistes i de defensa de la cultura catalana.
Després de patir ostracisme i presó durant la dictadura de Primo de Rivera, fou nomenat comissari delegat de la Generalitat a Girona, quan aquesta fou restablerta. Les eleccions de 1932 el confirmaren com a diputat al Parlament de Catalunya. Renuncià a ser conseller de Governació, però ocupà els càrrecs de director general d’Indústria, a Madrid, i d’Assistència Social, a Barcelona.
Durant la Guerra Civil, a més, exercí de conseller delegat de Sanitat, sotssecretari de Cultura i director general de Patrimoni. L’octubre de 1938 fou escollit president del Parlament de Catalunya i com a tal s’exilià el gener de 1939, junt a la seva família i la majoria de diputats catalans.
Jordi Gaitx
Josep Irla i Bosch va acomplir un paper cabdal en la història del nostre país: la continuïtat i defensa de la legitimitat del Parlament i de la Generalitat republicanes arrabassades pel franquisme.
Va ser el president de la Generalitat durant els anys més actius i esperançadors de la política catalana a l’exili, aquells en els quals el triomf dels Aliats a la segona guerra mundial permetien somiar amb un immediat retorn a Catalunya.
Però, també, en els últims anys de la seva presidència, Irla va ser el president dels anys més descoratjadors, d’aquells en els quals, la tan desitjada intervenció internacional per fer caure el govern franquista es va esvair, amb la consegüent pèrdua d’influència dels governs republicans exiliats a l’oposició antifranquista.
Entre 1940 i 1954, Josep Irla va presidir la Generalitat de Catalunya en un context polític extrem. Eren els anys de la postguerra espanyola més ferotge; de l’Europa sumida en un conflicte bèl·lic devastador, i el del món que es repartia i rearmava amb la guerra freda.
Josep Irla era el president a l’exili d’una Catalunya violentada i reprimida per la dictadura franquista. Aquella nova Espanya que havia afusellat al president Companys. Era el president d’una Catalunya amb profundes escletxes polítiques què, malgrat el seu esforç per superar-les amb la formació d’un govern d’unitat (1945-1948) -l’únic govern de la Generalitat a l’exili-, mai no va aconseguir assolir.
És, en aquest context, en el qual Josep Irla exerceix la presidència més singular de la Generalitat del segle xx, uns anys en els quals el debat polític sobre la futura Catalunya plantejava el dret a l’autodeterminació i la superació de la via estatutària.
Mercè Morales