El proper dissabte 15 de setembre a les 19h es farà a la Casa Irla una xerrada sobre la figura política de Josep Irla amb Mercè Morales i Joan Tardà.
Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 24 d’octubre de 1876 – Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958) fou un polític català i President de la Generalitat de Catalunya. Darrer President del Parlament de Catalunya (1938), després de l’afusellament de Lluís Companys assumí la presidència de la Generalitat de Catalunya en l’exili (1940-1954).
Els primers anys del seu mandat estigueren marcats per un context enormement advers, amb fortes limitacions per a una mínima actuació institucional derivades de la Segona Guerra mundial en curs, la diàspora dels exiliats catalans i el perill permanent per als que es mantenien en territori francès, les divergències estratègiques no ja dins de les forces republicanes, sinó dins de la mateixa Esquerra, juntament amb la migradesa de recursos econòmics.
En la clandestinitat el president Irla mantenia contactes amb els catalans dispersos per tot França; un cop allunyada la guerra del territori francès, nomenà a principis de 1945 un Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat que prengué possessió el gener següent amb la funció de preparar les tasques d’un futur govern català i que estava estructurat per departaments governamentals. El setembre de 1945, nomenà el govern de la Generalitat a l’exili format per personalitats, tot i que sense carteres específiques, i que fou l’únic que existí. La incorporació de Carles Pi i Sunyer, fins aleshores impulsor del Consell Nacional de Catalunya de Londres, permeté tancar definitivament la dualitat que havia existit els anys anteriors entre aquest organisme (que es considerava successor del creat per Companys el 1940 a París i que havia defensat posicions més rupturistes) i la Presidència i el seu entorn més immediat; també formaren part del govern Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró.
L’abril de 1954 nomenà Josep Tarradellas i Joan, aleshores secretari general d’Esquerra, conseller primer; poc després, amb 78 anys, “vell, malalt i pobre”, segons les seves pròpies paraules, va prendre una decisió important: el 7 de maig del 1954, signava a París una lletra adreçada a Josep Tarradellas, en la qual li comunicava que es veia obligat a renunciar al càrrec de president de la Generalitat i demanava que es procedís a l’elecció d’un nou president; el 5 d’agost de 1954, els diputats del Parlament de Catalunya reunits a l’ambaixada de la República espanyola a Mèxic elegiren Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat.
Josep Irla morí el 19 de setembre del 1958, quan li faltava poc per complir vuitanta-dos anys, a Sant Rafèu (Provença).
Josep Irla, dotat d’un rostre de faccions dures, no va ser un gran orador ni un personatge carismàtic, però sí un polític gestor i eficient, de gran integritat, que sabé connectar amb importants sectors de la societat catalana del moment (guanyà totes les eleccions, de divers nivell, a què es presentà), i que mantingué la continuïtat de les institucions (primer la Presidència del Parlament de Catalunya i després la Generalitat) en uns moments d’enorme adversitat.