Dissabte 4 d’octubre a les 19 h tenim tarda de cinema amb la projecció de la pel·lícula “Hic dígitur dei” d’Antoni Martí.
La Llumeta viu amb el seu pare, malalt de tuberculosi, i està enamorada del carter. Troba feina a la Casa Gran, on viu diverses aventures esbojarrades i surrealistes. El promès, mentrestant, té un afer amb una meuca. Al final aconsegueixen tornar a casa, on reben la notícia de la mort del pare. L’endemà
de la seva cremació, moren en un accident de trànsit dos soldats. Es fan uns funerals alegres mentre pels carrers hi ha gran xerinola.
Quan Franco va morir, érem joves àcrates
Molts anys abans que Isaki Lacuesta, engresquès a una sèrie de primeres figures del món del cinema i del teatre perquè participessin en el seu projecte cinematogràfic de Murieron por encima de sus posibilidades, l’Antoni Martí ja ho va fer per realitzar aquesta esbojarrada pel·lícula anomenada Hic dígitur dei. Molt abans que existís aquesta formula de recollir diners per portar a terme projectes culturals anomenada “verkami”, l’Antoni Martí ja ho va aconseguir per poder finançar la pel·lícula, d’una manera casolana, a partir d’aportacions particulars i de la productora de la pel·lícula Dolors Fuster. Però es clar, estem parlant de l’any 1976 / 1977, on la tecnologia actual era només una fantasia. Rodada amb pel·lícula de Súper 8 i amb unes condicions precàries, més ben dit: més que precàries, es va filmar aquesta festiva i anàrquica pel·lícula, gràcies a la il·lusió, les ganes de fer coses i sortir de la foscor franquista. Amb un entusiasme fora de lloc. La majoria dels actors son de teatre, que van participar en el Primer Grec en el que Antoni Martí va rodar-hi un documental sobre l’experiència del festival d’estiu i entre toma i toma va entusiasmar i anar engrescant a una colla d’actors perquè participessin en aquesta utòpica aventura, que va durar 14 mesos. Es rodava moltes vegades els cap de setmana o quan algun actor tenia lliure i li anava bé. Però tot i l’anarquia del rodatge, tots, absolutament tots, tenien unes ganes boges de complir amb els compromisos assumits. Hic digitur dei, apart de ser possiblement la millor crònica dels moments d’eufòria llibertària després de la mort del dictador Franco, també és la de la transició i, sobretot, l’esclat de viure per fi, en llibertat; també és una pel·lícula coral, amb actors que començaven les seves carreres i que molts d’ells ja no hi són i, per tant, s’ha convertit en una mena de document d’un moment històric, però també de reconeixement a una professió que ha estat a les verdes i a les madures. Alguns dels actors, els tenim encara presents en el nostre record recent, com Rosa Novell.
També hi trobem un Alfred Luchetti en plena forma com la Nadala Batista o en Miquel Cors… Hic digitur dei, que com he dit es va rodar en pel·lícula Súper 8 (fa anys vaig tenir la sort de veure-la en aquesta format original), ara la podrem gaudir amb una extraordinària i restaurada copia de la versió original.
Imma Merino
*Entrada lliure i gratuïta.