Pere Esteve
(1942-2005)

Les persones passen i les idees queden. El matí que ens va deixar en Pere encara és proper, encara fa estremir de tristesa i enyor recordar-ne el moment que ens van donar la notícia. Una notícia, d’altra banda, temuda i esperada, perquè tots sabíem que, contràriament a la seva vida, en Pere lluitava contra un enemic imbatible.

Pere Esteve i Abad ja era un polític brillant quan va arribar a Esquerra. Un home d’oratòria directa, amb un discurs entenedor, poc amic de les ambigüitats polítiques, que es feia entendre. Un home de profundes conviccions que feia de la coherència personal, un principi irrenunciable. I així va ser com, fins i tot quan els càrrecs s’acumulaven i les circumstàncies el podien haver acomodat, va trencar amb el seu entorn per salvar el seu compromís.

Un compromís amb la gent, amb el país, per damunt de tot. Un compromís que va fermar amb nosaltres i que vam rebre amb gran orgull i satisfacció. Una aposta de futur que, tanmateix, no el va deixar vacil·lar ni quan era conseller de Comerç i en va dimitir del càrrec per causa de la seva malaltia. Un altre acte de valentia que parlava, per si sol, de la talla humana d’en Pere.

La seva militància, més enllà de les sigles, per fer una Catalunya més forta, més lliure, la va saber desenvolupar des de la tenacitat, la vocació, la responsabilitat que tot polític hauria de tenir per principis irrenunciables. Perquè en Pere, més que un amic, més que un analista, més que un enginyer, era un senyor de la política.